Boxes

12/2008 - Fiscalitat de les Inversions a l'estranger

David Elvira i Benito


1. Introducció

La internacionalització de l’empresa es un desig i una necessitat per la economia catalana. Aquesta internacionalització implica conèixer quina serà la situació fiscal que haurà d’enfrontar l’empresa en aquesta nova inversió a l’estranger.


Pels motius que s’expliquen més endavant, els conceptes i les eines de fiscalitat internacional són pràcticament les mateixes a tots el països. Amb aquestes línees es pretén doncs donar unes pinzellades sobre aquestes eines i conceptes, enfocats no tant a la fiscalitat indirecta (IVA) si no a la directa (Impostos sobre la renda o de societats).


En tot cas cal desmitificar la fiscalitat internacional com quelcom reduït a Lichstenstein i paradís fiscals, i molt més proper a l’economia i pràctica habitual del dia a dia de les empreses. Aquesta globalització de l’economia fa que les situacions en que les empreses han de tractar impostos d’altres estats deixi de ser un fet extraordinari. El procés d’integració europea, tot i que més lent del que s’hagués imaginat o desitjat, es real, i porta com a conseqüència la necessitat per les empreses de tractar el temes fiscals, com per exemple l’IVA a altres Estats europeus, i així poder optimitzar la càrrega no només tributària sinó també administrativa.


2. Convenis de Doble imposició

Un cop hem decidit fer una inversió a un altre Estat. La primera pregunta que ens hem de plantejar és, si l’Estat espanyol ha signat un Conveni per evitar la doble imposició amb aquest altre Estat. Els Convenis per evitar la doble imposició son Tractats internacionals, normalment amb un caràcter bilateral, pel qual els Estats signants acorden com i en quin dels dos Estats ha de tributar una renda i així evitar que tributi dos cops.

Així per exemple els Convenis estableixen que els guanys patrimonials derivats de la venda d’un immoble podrà tributar a l’Estat on es troba l’immoble i no a l’altre Estat. Per evitar la doble imposició els Convenis recorren a dos mètodes: exempció o deducció. Segons el mètode d’exempció, la renda que tributa a un Estat estaria exempta a l’altre Estat. En el cas de la renda dels guanys patrimonials abans esmentats implicaria que la renda podria tributar a l’Estat on es trobava l’immoble, però estaria exempt a l’altre Estat, anomenat de residència.

D’acord amb el mètode de deducció, els impostos pagats a un Estat signant del Conveni, serien deduïbles a l’altre Estat. En el supòsit esmentat de l’immoble, els impostos pagats a l’Estat on es troba l’immoble serien deduïbles de l’import a pagar a aquest altre Estat de residència.

 

(...)

 

-> Descarregar PDF


<- back